La Sentencia de la Audiencia Provincial de Barcelona, Sección Decimoprimera, de 27 de marzo de 2019 afirma que «Nogensmenys, a efectes de provar que no ha donat el seu consentiment, qualsevulla de les parts podrà remetre’s a la llei del país en que tingui la seva residència habitual si de les circumstàncies resulta que no és raonable determinar l’efecte del comportament de tal part segons la llei prevista en l’apartat precedent». Fixem-nos, però, en que aquesta possibilitat d’argumentar la manca de consentiment segons Dret propi de la part (llei del lloc de residència habitual de la demandada, en aquest cas, Llei espanyola) ve condicionada perquè de les circumstàncies del cas no resultés raonable determinar els efectes del seu comportament segons la llei a la que les parts s’hagin sotmès per contractar. Si segons aquesta llei de residència habitual el contracte hagués de ser per escrit, p. ex., efectivament no seria…